The Queen

1997, mor Diana de Gales. Els mitjans de comunicació es fan ressò del tràgic accident de la princesa i omplen milers de portades i hores de televisió amb els detalls del succés, la investigació, l’enterrament i les crítiques sorgides de tots els àmbits. Onze anys després Stephen Frears, a The Queen (La Reina) reconstrueix en clau irònica la setmana crítica que va patir la monarquia britànica, des de la mort de Diana de Gales i el seu enterrament, amb els funerals d’estat a Westminster. No intenta aportar novetats a la premsa rosa ni dir res de nou sobre Lady Di. Allò que li interessa al director d’aquesta pel·lícula és el significat polític de tot el que va succeir a les principals institucions de Gran Bretanya. És de poder i de persones humanes del que parla el realitzador anglès.

The Queen resulta un obra crítica contra els manipuladors de la premsa de partits i institucions i el populisme dels mitjans de comunicació en general. És un clar exemple de com la monarquia resulta fàcilment manipulada per certs membres del govern, com és el cas de Tony Blair. Fins la mateixa Diana en surt malparada, encara que es fa un reconeixement a la seva dedicació al poble.

El que es tracta realment a la pel·lícula són les interioritats a Palau durant aquells esdeveniments. I d’alguna manera rebaixa la gran majestuositat de la monarquia a nivell terrenal. Es fa un apropament als sentiments de la reina, que acata el paper de monarca des de ben petita i que amb ajuda dels més propers, aconsegueix dur endavant tot un estat. Encara que es trobi una mica desfasada de l’actualitat i les seves idees no corresponguin gaire amb les del nou govern, sabrà estar a l’alçada i compatibilitzar els seus pensaments amb els del poble que ha triat un president amb aires prou modernitzadors. És per això que no podem dir que Frears intenti salvar la monarquia, sinó que s’endinsa més en la figura de la pròpia reina.

La ironia fina i elegant ve de la meravellosa interpretació de Helen Mirren en el paper d’Isabel II, que amb un registre caricaturesc i desubicat en el present que li toca viure, en què els fets la sobrepassen. Podem dir, per tant, que en aquesta figura es reafirma la coneguda frase “cal que tot canviï, perquè tot segueixi igual”, que en aquest cas és l’actitud de la sobirana.

Un altre rostre conegut dels que apareixen en el film és el de Tony Blair, interpretat per Michael Sheen. Es tracta del nou president del govern, amb una visió prou diferent a la de la reina, que es troba amb un situació totalment desconcertant a la qual haurà de fer front.

Amb una bona ambientació i diàlegs que van des de moments irònics fins als sentiments més íntims i imatges insòlites, és una pel·lícula per a tots els públics, que reflecteix clarament certes situacions de la casa reial anglesa amb total veracitat. I, més concretament, es converteix en el retrat d’una dona implicada des de ben jove amb la política, que ha sabut sobreviure a infinites situacions adaptant-se als esdeveniments.

La pel·lícula dóna una visió més humana d’un personatge que sempre ens el presenten d’una manera més distant i freda, distorsionada pels mitjans de comunicació.

L'Entrevista

Asunción García: “La igualtat, segons la Constitució, ja la tenim. El que hem de fer és exigir-la”

Som simples espectadors de la política i, per tant, coneixem només una part de gent que s’hi dedica: el president de la Generalitat, el president del govern o els líders dels partits més destacats. Com ja hem anat veient, el paper de la dona en aquest àmbit és molt més reduït i, en conseqüència, el nombre de representants polítiques conegudes és menor. Però la política no només està formada per Carme Chacón, Esperanza Aguirre o Rosa Díaz. Milers de dones anònimes, i cada cop més, fan de la política la seva ocupació principal. És el cas d’Asunción García, militant d’EUiA, sindicalista de CCOO i regidora del consistori badaloní.

Quan va néixer el teu interès per la política?
Des de jove m’han interessat els moviments juvenils i socials. Amb 16 anys vaig començar a entrar a l’associació de veïns del meu barri, on col·laborava en un butlletí informatiu. Això em va servir per establir contacte amb la realitat social. A partir d’aquest moment vaig conèixer molta gent jove i compromesa. Aquest fet va fer que un any més tard ingressés a la Joventut Comunista, que en aquells temps estava il·legalitzada. Amb 20 anys vaig deixar les joventuts i vaig afiliar-me al Partit Comunista, on vaig tenir diverses responsabilitats.L’entrada al món laboral va coincidir amb l’inici de la meva activitat sindical dins CCOO, ja que pertanyia al comitè d’empresa i, posteriorment, al comitè d’intercentres. Aquest és el meu veritable inici en la política activa, ja que durant quatre anys em vaig dedicar principalment al sindicalisme.

Quan va entrar a l’Ajuntament de Badalona?
Arran d’una dimissió vaig ocupar el càrrec de regidora durant dos mesos. Amb la constitució d’EUiA vaig convertir-me en la coordinadora del partit a Badalona i, des d’aquell moment, he format part de les llistes municipals. Ara sóc regidora i portaveu del partit.

A partir de la teva experiència personal, consideres que la dona té un paper digne en la política actual?
Per començar, et diré que sóc feminista, tot i que al principi no me’n considerava. Jo sóc una persona que ha viscut la transició, un moment en què el desig de llibertat era molt gran. Per sort, en aquell moment moltes dones estàvem estudiant i algunes participàvem igual que els homes en temes socials: protestes, mobilitzacions... Teníem una mentalitat d’igualtat, ens crèiem que érem iguals i no acceptàvem cap tipus de discriminació.

Però, parlant d’igualtat, alguna vegada t’has sentit discriminada?
Quan vaig començar la meva militància al partit hi havia gent que qüestionava si era la persona indicada per al càrrec: era jove i dona. Aquesta actitud em va sorprendre molt i des d’aquell moment, vaig tenir la sensació que estava en el punt de mira.
De tota manera crec que hem de continuar demostrant que valem. Les dones hem aconseguit molt al llarg de la història. La lluita continua. Però si nosaltres no ens ho creiem, les dificultats i els tabús encara persistiran. La societat encara és masclista i en tenim la prova a les portades dels diaris de fa uns dies: vuit són les dones ministres del nou govern. Hem de combatre l’estereotip que si ets dona no pots fer determinades activitats.

Seguint amb el tema de les ministres, creus que és una mostra que es consolidarà la presència de les dones en càrrecs importants o és només una acció simbòlica?
És un gest i crec que no és només una decisió feta de cara a la galeria. Hem de valorar els gestos. En la legislatura anterior es va aprovar la llei d’igualtat. És important reconèixer que hi ha dones molt preparades per desenvolupar càrrecs amb poder. Ara hem de veure si no queda en paper mullat. Un exemple per a mi, és Teresa Fernández de la Vega, la vicepresidenta del govern. Coincidint o no amb ella ideològicament, ha fet un bon paper.

Ens podries explicar les diferències entre la participació femenina als partits i als sindicats?
Els sindicats han experimentat una evolució, en part per la incorporació de la dona al món laboral. Els darrers 30 anys, els sindicats han estat les organitzacions que més han lluitat per la igualtat amb, per exemple, la creació de la secretaria de la dona. En canvi, els partits polítics tenim un repte per superar. Hi ha dones, de fet sempre n’hi ha hagut, però encara queda molt per fer. Crec que els partits han de canviar i evolucionar al ritme de la societat.

Si l’objectiu és la igualtat, com la podem assumir?
La igualtat, segons la Constitució, ja la tenim. El que hem de fer és exigir-la, ha de ser real a nivell social i aquí hi ha diversos elements que hi intervenen. Per un costat, tenim les lleis que garanteixen aquest dret. El problema és que si després no desenvolupem aquest dret, es queda en un simple enunciat. Però l’element fonamental és l’educació. Necessitem una educació amb valors, que ens formi com a persones iguals, amb drets i obligacions.

Quan podrem dir que les dones i els homes tenim els mateixos drets?
Insisteixo que la igualtat ja la tenim. Ara hem de treballar i vigilar que realment es compleixi. I això s’aconsegueix amb participació i mobilització. La llei de violència de gènere n’és un exemple. La norma existeix però falten instruments, falta el desenvolupament. Ara bé, som les dones les que ens hem de mentalitzar. El que falta és la igualtat de fet, la de dret ja la tenim.

Creus que el feminisme és la ideologia de la dona?
Jo, com a comunista, em considero una dona amb consciència de classe. Sóc treballadora i d’esquerres. És la ideologia que sempre he tingut: una comunista no neix, es fa. En aquest context intervé el feminisme, que és una reivindicació dels drets d’un col·lectiu. Però jo el feminisme no el considero una ideologia, ja que tot es basa en la lluita de classes.

Llavors, segons el seu punt de vista, una dona pel fet de ser aristòcrata, no pot ser feminista?
Pot tenir aquesta opció personal. Suposo que si fos feminista, el primer que hauria de fer seria renunciar al títol aristocràtic.

Per tant, pel què vostè pensa totes les obreres són feministes?
No, és el que hem dit. La consciència de classe va més enllà del feminisme. Per exemple, hi ha molta part del proletariat que vota forces de dretes. Aquest és un tema molt més complex. Jo no em considero una feminista radical. Em considero feminista perquè sóc dona i lluito pels meus drets. I sí, els colors pels que em reconec són el roig i el violeta, la resta ja hi estan incorporats.

Creu que un dels problemes del feminisme és que la gent del carrer no ha arribat a entendre el que és realment?
Podria ser, per falta de comprensió, d’informació, de poder arribar d’una manera més directa, ja que els grans mitjans de comunicació no ho permeten. També és veritat que certes excepcions en els mitjans han ajudat la dona, el 8 de març és representatiu en aquest aspecte. El problema és que sigui notícia que una dona accedeixi al poder, això no afavoreix la normalització.

Què significa que una dona pugui convertir-se en presidenta dels Estats Units?
Com a dona, em sembla bé que una dona arribi al lloc que es considera més alt. Però la nostra finalitat va més enllà. A més, en una democràcia occidental, hauria de ser normal que una dona arribi al poder, igual que si fos una persona de color. M’alegro que una dona arribi al poder, però me n’alegraré més quan tinguem una presidenta a la Generalitat de Catalunya.

“Idiotes, llunàtics, pobres, criminals i dones”: com els llibres de cuina es van convertir en els millors aliats de les sufragistes.

(De Joanne Nesbit)

Independentment que algú consideri Hillary Clinton una presidenta en potència, tothom reconeixerà que la seva candidatura és una fita social. Només cal recordar que les dones tenen el dret constitucional de votar des del 1920. Fins i tot, la pròpia mare de la candidata va néixer abans que les dones poguessin fer ús d’aquest dret.

Ja s’ha recorregut un llarg camí des dels primers temps de la llei constitucional d’Illinois. La llei situava les dones en una “llista negra”, on s’incloïa les persones que tenien denegat el sufragi. Aquest grup era, en paraules textuals, “els idiotes, els llunàtics, els pobres, els criminals i les dones”.

Les sufragistes van dirigir la nació endavant, i líders com Elizabeth Cady Stanton, Lucy Stone i Julia Ward Howe són recordades per les seves contribucions als drets de les dones. Malgrat això, sovint oblidem els esforços de centenars de dones anònimes que van ajudar a construir el moviment sufragista femení.

A més, també acostuma a oblidar-se una de les seves armes més efectives: els llibres de cuina.

L’any 1848, dones implicades amb la seva situació femenina van reunir-se a Nova York a l’edifici Seneca Falls, amb l’objectiu de discutir sobre els seus drets i les condicions socials, civils i religioses en les quals vivien. La trobada és considerada el començament del moviment sufragista femení. Cap al 1870, algunes dones preparaven enormes basars i fires per tal de suporta, econòmicament i ideològicament elque comportava lluitar per aconseguir el dret de vot. Temps després, el 1886, publicar-se “The Woman Suffrage Cook Book of 1886” (El llibre de cuina del sufragi femení), per vendre’s en molts d’aquests mercats. El mètode de la novel·la funcionava prou bé. La gent, que mai havia sentit parlar del moviment sufragista, va apropar-se a les fires, empesos, sobretot, per la curiositat de saber quin tipus de dones serien capaces de fer pública obertament la defensa dels seu interessos.

El camí a la 19a esmena, que va assegurar a les dones el dret Constitucional de votar, va ser llarg i sovint decebedor. Però va haver-hi petites victòries al llarg del camí. El 1875, Michigan va concedir el sufragi femení en qüestions escolars. Cap el 1887, a Kansas, les dones podrien votar a les eleccions municipals. Les dones de Utah i Idaho van aconseguir el ple sufragi el 1896. I l’any 1892 va dur-se a terme la primera elecció nord-americana presidencial en la qual algunes dones votaren legalment.

No va haver-hi dones passives, ja que lluitaven per allò que creien que els feia ser ciutadanes de ple dret. Un exemple d’això, és que el 1916 la militant més important de d’aquestes organitzacions femenines va encadenar-se a la tanca de la Casa Blanca. Però les dones també van seguir produint llibres de cuina “pro-sufragi” per veure units els seus interessos.

Molts d'aquests llibres de cuina es troben a la Universitat de Michigan Longone a l’arxiu d'Història americana Culinària de la Biblioteca Clements. Cada llibre de cuina és únic, però tots contenen elements inspiradors i al·legats d'autors, poetes, i funcionaris polítics: des d'Abraham Lincoln fins als governadors d’Arizona i Califòrnia.


Per exemple, "The Holiday Gift Cook Book" (El llibre de cuina del regal de les vacances) de 1981 ofereix entre cogombre i puding de taronja, aquesta cita del seu autor John Greenleaf Whittier: "Durant cinquanta anys he estat a favor del sufragi de les dones. Mai he sigut capaç de trobar una bona raó per negar-lo".

"Pots and Politics" (Olla i política) publicat per l’assemblea partidista política de les dones de l’estat de Washington el 1976, va revifar un eslògan d’un llibre del 1908: “Netejar la política – triar dones. Al món hi ha un lloc per a la dona"

Finalment, el congrés va aprovar l'esmena constitucional a favor del sufragi femení amb un estret marge el 1919. Aquesta esmena va ser ratificada pels estats l'agost de 1920.

Aquí us adjuntem el text original

L'escassa participació femenina en la política actual: una evidència

El paper de la dona en l’àmbit polític ha estat des de sempre inexistent. La seva introducció en la política activa o en equips de govern ha començat a produir-se amb més força durant el segle XX. Podem afirmar, per tant, que la seva presència està més o menys normalitzada. Malgrat això, aquesta afirmació no es pot generalitzar. Hauria de ser contextualitzada depenent del territori i tenint sempre en compte que no existeix una equiparació real entre el poder i la responsabilitat política de les dones i dels homes. Tot plegat, un context no gaire afavoridor per al ple desenvolupament del paper polític de la dona.

L’Institut Nacional de la Dona apunta que “és cert que la dona participa en l’àmbit polític però, encara així, és necessari un augment de places femenines”. La necessitat a la qual fa referència l’organisme va directament relacionada amb la salut dels sistemes polítics. Al cap i a la fi, la política hauria de representar a la ciutadania, i les dones, després de llargues lluites, ja han esdevingut ciutadanes de ple dret en algunes societats. Si més no, això diuen les constitucions i els textos legals.

Però passem de les paraules a la pràctica. Concentreu-vos un moment i penseu quantes dones coneixeu que siguin presidentes o primeres ministres dels seus països. El nombre supera la desena? Probablement no, i només us faran falta els dits d’una mà per a comptar-les. Ja tenim el panorama dibuixat i comprovat.

I davant l’evidència, què s’ha de fer? Hi ha qui aposta per la discriminació positiva, on a l’Estat Espanyol, el PSOE n’és el màxim defensor, amb un 46% de representació femenina, seguit d’IU. Ho corrobora l’existència de paritat en el consell de ministres o la designació de María Teresa Fernández de la Vega com a primera vicepresidenta de l’Estat Espanyol. Però cal preguntar-se fins a quin punt les matemàtiques fan justícia a la vàlua de les dones com a polítiques. Perquè darrere els percentatges, no ho oblidem, hi ha dones que són professionals.

És evident que ens trobem davant un procés lent on encara queda una gran part per aconseguir. De fet, la reduïda presència de la dona en la política reflecteix una desigualtat generalitzada en tots els àmbits. És només la punta d’un iceberg que amaga una situació molt més delicada: la dona encara no és una ciutadana de ple dret i ha de superar obstacles directament relacionats amb la seva condició biològica.

I aquesta situació beneficia algú? Per respondre la pregunta hauríem de recórrer a incidir en temps pretèrits, en què molts dels greuges imposats a les dones han perdurat fins no fa gaire. L’exclusió social de la dona no ha generat mai cap tipus de millora: no ha fet créixer l’economia, ni s’han fomentat les polítiques socials i ni tan sols ha fet estendre l’educació de qualitat.

Si diem les coses pel seu nom, haurem de dir que la societat és el conjunt de membres que integren un grup concret de persones. Si continuem, afirmarem que la democràcia és el govern del poble, pel poble i per al poble. Les dones pertanyen a la societat. Les dones pertanyen al poble. Per tant, després de tants anys d’ostracisme social, les dones hauran de començar a ser valorades com a ciutadanes vàlides i com a professionals aptes.

Dona i política. Per què? (revisat)

Diuen que cada poble té el govern que es mereix. Si extrapolem aquesta afirmació a la situació del col·lectiu femení, i més en concret en l’àmbit polític, cal que ens preguntem si la teoria es porta a la pràctica. Des del nostre punt de vista, la dona mai ha estat reconeguda en igualtat de condicions respecte l’home. Així doncs, a la dona li correspon veritablement la posició que ocupa en la política? O ha estat víctima d’una mentalitat masclista, paternalista i de submissió?

Des d’aquest blog, no volem transmetre una visió victimista de la dona, sinó ser crítics amb la realitat. A partir de la constatació de la situació actual, analitzarem els temes relacionats i susceptibles a convertir-se en debat. És per això que tractarem la dona i la política a partir d’un ampli ventall de possibilitats: el poder, les polítiques de gènere, la discriminació positiva o l’ús de la dona com a reclam polític. Perquè, al cap i a la fi, tot el que ens envolta és política i tothom té dret a intervenir-hi activament.

Us convidem a participar i reflexionar al nostre espai d’opinió.

Dona i política. Per què?

Diuen que cada poble té el govern que es mereix. Si extrapolem aquesta afirmació a la situació del col·lectiu femení, i més en concret en l’àmbit polític, cal que ens preguntem si la teoria es porta a la pràctica. Des del nostre punt de vista, la dona mai ha estat reconeguda en igualtat de condicions respecte l’home. Així doncs, a la dona li correspon veritablement la posició que ocupa en la política? O ha estat víctima d’una mentalitat masclista, paternalista i de submissió?

Des d’aquest blog, no volem transmetre una visió victimista de la dona, sinó ser crítics amb la realitat. És per això que tractarem la dona i la política a partir d’un ampli ventall de possibilitats: el poder, les polítiques de gènere, la discriminació positiva o l’ús de la dona com a reclam polític.

Us convidem a participar i reflexionar al nostre espai d’opinió.