The Queen

1997, mor Diana de Gales. Els mitjans de comunicació es fan ressò del tràgic accident de la princesa i omplen milers de portades i hores de televisió amb els detalls del succés, la investigació, l’enterrament i les crítiques sorgides de tots els àmbits. Onze anys després Stephen Frears, a The Queen (La Reina) reconstrueix en clau irònica la setmana crítica que va patir la monarquia britànica, des de la mort de Diana de Gales i el seu enterrament, amb els funerals d’estat a Westminster. No intenta aportar novetats a la premsa rosa ni dir res de nou sobre Lady Di. Allò que li interessa al director d’aquesta pel·lícula és el significat polític de tot el que va succeir a les principals institucions de Gran Bretanya. És de poder i de persones humanes del que parla el realitzador anglès.

The Queen resulta un obra crítica contra els manipuladors de la premsa de partits i institucions i el populisme dels mitjans de comunicació en general. És un clar exemple de com la monarquia resulta fàcilment manipulada per certs membres del govern, com és el cas de Tony Blair. Fins la mateixa Diana en surt malparada, encara que es fa un reconeixement a la seva dedicació al poble.

El que es tracta realment a la pel·lícula són les interioritats a Palau durant aquells esdeveniments. I d’alguna manera rebaixa la gran majestuositat de la monarquia a nivell terrenal. Es fa un apropament als sentiments de la reina, que acata el paper de monarca des de ben petita i que amb ajuda dels més propers, aconsegueix dur endavant tot un estat. Encara que es trobi una mica desfasada de l’actualitat i les seves idees no corresponguin gaire amb les del nou govern, sabrà estar a l’alçada i compatibilitzar els seus pensaments amb els del poble que ha triat un president amb aires prou modernitzadors. És per això que no podem dir que Frears intenti salvar la monarquia, sinó que s’endinsa més en la figura de la pròpia reina.

La ironia fina i elegant ve de la meravellosa interpretació de Helen Mirren en el paper d’Isabel II, que amb un registre caricaturesc i desubicat en el present que li toca viure, en què els fets la sobrepassen. Podem dir, per tant, que en aquesta figura es reafirma la coneguda frase “cal que tot canviï, perquè tot segueixi igual”, que en aquest cas és l’actitud de la sobirana.

Un altre rostre conegut dels que apareixen en el film és el de Tony Blair, interpretat per Michael Sheen. Es tracta del nou president del govern, amb una visió prou diferent a la de la reina, que es troba amb un situació totalment desconcertant a la qual haurà de fer front.

Amb una bona ambientació i diàlegs que van des de moments irònics fins als sentiments més íntims i imatges insòlites, és una pel·lícula per a tots els públics, que reflecteix clarament certes situacions de la casa reial anglesa amb total veracitat. I, més concretament, es converteix en el retrat d’una dona implicada des de ben jove amb la política, que ha sabut sobreviure a infinites situacions adaptant-se als esdeveniments.

La pel·lícula dóna una visió més humana d’un personatge que sempre ens el presenten d’una manera més distant i freda, distorsionada pels mitjans de comunicació.