L'escassa participació femenina en la política actual: una evidència

El paper de la dona en l’àmbit polític ha estat des de sempre inexistent. La seva introducció en la política activa o en equips de govern ha començat a produir-se amb més força durant el segle XX. Podem afirmar, per tant, que la seva presència està més o menys normalitzada. Malgrat això, aquesta afirmació no es pot generalitzar. Hauria de ser contextualitzada depenent del territori i tenint sempre en compte que no existeix una equiparació real entre el poder i la responsabilitat política de les dones i dels homes. Tot plegat, un context no gaire afavoridor per al ple desenvolupament del paper polític de la dona.

L’Institut Nacional de la Dona apunta que “és cert que la dona participa en l’àmbit polític però, encara així, és necessari un augment de places femenines”. La necessitat a la qual fa referència l’organisme va directament relacionada amb la salut dels sistemes polítics. Al cap i a la fi, la política hauria de representar a la ciutadania, i les dones, després de llargues lluites, ja han esdevingut ciutadanes de ple dret en algunes societats. Si més no, això diuen les constitucions i els textos legals.

Però passem de les paraules a la pràctica. Concentreu-vos un moment i penseu quantes dones coneixeu que siguin presidentes o primeres ministres dels seus països. El nombre supera la desena? Probablement no, i només us faran falta els dits d’una mà per a comptar-les. Ja tenim el panorama dibuixat i comprovat.

I davant l’evidència, què s’ha de fer? Hi ha qui aposta per la discriminació positiva, on a l’Estat Espanyol, el PSOE n’és el màxim defensor, amb un 46% de representació femenina, seguit d’IU. Ho corrobora l’existència de paritat en el consell de ministres o la designació de María Teresa Fernández de la Vega com a primera vicepresidenta de l’Estat Espanyol. Però cal preguntar-se fins a quin punt les matemàtiques fan justícia a la vàlua de les dones com a polítiques. Perquè darrere els percentatges, no ho oblidem, hi ha dones que són professionals.

És evident que ens trobem davant un procés lent on encara queda una gran part per aconseguir. De fet, la reduïda presència de la dona en la política reflecteix una desigualtat generalitzada en tots els àmbits. És només la punta d’un iceberg que amaga una situació molt més delicada: la dona encara no és una ciutadana de ple dret i ha de superar obstacles directament relacionats amb la seva condició biològica.

I aquesta situació beneficia algú? Per respondre la pregunta hauríem de recórrer a incidir en temps pretèrits, en què molts dels greuges imposats a les dones han perdurat fins no fa gaire. L’exclusió social de la dona no ha generat mai cap tipus de millora: no ha fet créixer l’economia, ni s’han fomentat les polítiques socials i ni tan sols ha fet estendre l’educació de qualitat.

Si diem les coses pel seu nom, haurem de dir que la societat és el conjunt de membres que integren un grup concret de persones. Si continuem, afirmarem que la democràcia és el govern del poble, pel poble i per al poble. Les dones pertanyen a la societat. Les dones pertanyen al poble. Per tant, després de tants anys d’ostracisme social, les dones hauran de començar a ser valorades com a ciutadanes vàlides i com a professionals aptes.